La Revolta
d'Indíbil i Mandoni fou una revolta d’ilergets i ausetans contra la dominació romana al segle III aC. El 212 aC, durant la Segona Guerra Púnica, els germans Publi, Gneu Corneli Escipió van passar a l'atac, essent derrotats i
morts pels cartaginesos. La conducta d'Àsdrubal que va exigir als ilergets i ausetans diners i el lliurament de la dona de Mandoni i les filles d'Indíbil com a hostatges i garants de la seva
fidelitat, els va començar a separar dels cartaginesos. Els hostatges van caure
en mans del jove Publi Corneli Escipió, fill del general
del mateix nom, quan es va apoderar per sorpresa de Cartago Nova, i el romà les va tractar
amb tota l'amabilitat i distinció que els corresponia. Aquests fets van decidir
als dos germans a abandonar el partit cartaginès, i les seves forces es van
unir a Escipió el 209 aC i es va signar un tractat d'aliança. La
campanya va acabar amb la victòria romana a la batalla de Baecula.
El 206
aC, les informacions sobre la
malaltia i mort d'Publi Corneli Escipió
van induir Indíbil i Mandoni a una revolta general dels ilergets i
tribus aliades. Aviat es va saber que Escipió estava viu, i els revoltats es
van retirar, però el general romà no estava disposat a deixar la revolta sense
càstig. Va creuar l'Ebre, va derrotar els ilergets i els va ocupar el seu camp
fent una gran matança. Mandoni es va presentar al camp romà personalment i es
va sotmetre al general, que li va perdonar la vida i la del seu germà i els va
restaurar en la seva condició d’aliats a canvi del pagament d’una quantitat de
diners. Quan el 205 aC Escipió va sortir d'Hispània i va anar a Àfrica, Indíbil es va
tornar a revoltar. Va reunir un exèrcit de trenta mil homes i quatre mil
cavallers. Però els romans dirigits per Luci
Lèntul i Luci Manli Acidí es van enfrontar als rebels i els van
derrotar i Indíbil va morir a la lluita. Mandoni es va poder escapar amb les
restes de l’exèrcit però aviat fou entregat als romans pels propis seguidors, i
executat.
Resta arqueològica: El pont
El pont Vell és un dels cinc ponts de Lleida, creuant el riu Segre. La seva antiguitat no pot
datar-se de manera exacta, però se sap que era ja construït l'any 47 a.C.,
en ocasió de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu.
Després, passat un segle, va tornar a ser objecte de cita
en un autor clàssic. Fou l'any 62 que el pont entrà en la literatura de
la mà de Lucà. Les
característiques de la seva primera construcció es mouen, no obstant això dins
el regne de la incertesa.
En l'època cristiana, sabem que era tot de pedra, amb sis
arcades i set pilars, construït amb reforçats tallamars.
Era un pont de doble vessant amb el cim en el
tercer pilar i d'inclinació més forta cap a l'esquerra que cap a la dreta. Durà
fins al 1866 perquè, després de patir tants canvis, modificacions i reformes,
poques van ser les pedres que van quedar del primitiu pont; aquell any el riu
va emportar-se part del pont. El 1875 es va inaugurar el nou pont, però no va
durar molt, ja que se l’endugué la riuada del Segre de 1907. A més a més, això
també succeí un altra vegada, el 1911, dinamitat 27 anys després.
Al 1944 s'inaugura una nova versió del pont
Vell. Amb una llargada total de 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada