Presentació al Blog

Salve!, en aquest bloc podreu trobar i fer una ruta didàctica sobre Lleida quan era romana. Aquesta ruta s'articula en un seguit de parades en cada una de les restes romanes d'Ilerda.

L'intenció d'aquesta ruta és que tant la gent de Lleida com la d'altres llocs pugui saber més coses d'aquesta ciutat romana que va ser clau en diversos moments de la història de l'Imperi Romà, fent servir les noves tecnologies.

Així que espero que us serveixi d'ajuda a tothom qui vulgueu saber una mica més sobre ILERDA, la Lleida romana.

I. Ilerda a la història de Roma

Els orígens de la ciutat de Lleida es remunten a l’època ibèrica, quan exercí les funcions de capital de la tribu dels ilergetes sota el nom de Iltirta. El primer document que conté la denominació “ilerdenses” és el bronze d’Àscoli (89 aC), cosa que fa pensar que, al menys a partir de l’any 89 aC, la ciutat adoptà el nom de Ilerda. Lleida va portar el nom d'Ilerda durant tot el període romà. 

Ilerda, que estava estratègicament situada en un turó a la vora del riu Sicoris (Segre), fou protagonista de dos esdeveniments històrics cabdals: 

• la denominada Guerra sertoriana (70 aC), 
• i més tard (el 49 aC) la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, de la qual fou escenari important.

Pel que fa a aquest últim episodi bèl·lic, Ilerda fou elegida pels llegats de Pompeu, Afranius i Petreius, com a base per la seva defensa d'Hispània el 49 aC, on tenien cinc legions. Ilerda fou assetjada per Cèsar, que va narrar el setge personalment en un document rellevant tant per a la història militar com per a la història de la literatura (De bello ciuili). La ciutat es va rendir i Afranius i Petreius van quedar lliures per la generositat de Cèsar, segons la seva versió.

La fundació de la ciutat probablement s'ha de situar a l'inici del segle I aC. Més tard, a l'època d'August va obtenir el títol de municipium i va ser monumentalitzada. Ilerda, que pertanyia al districte judicial (conuentum) de Caesaraugusta, l'actual Saragossa, era una ciutat de pas entre la costa i l'interior de la península, situada a la via del Nord.

ACTIVITAT ILERDA A LA HISTÒRIA DE ROMA

II. Les vies romanes

El procés de construcció d’una calçada consistia en diverses fases diferenciades, procés laboriós que proporcionava a aquests camins o vies una extremada durabilitat que, en alguns casos, ha permès que arribin fins als nostres dies:

1. Desforestació. Es començava per la desforestació o desbrossat del traçat longitudinal triat per a la calçada.

2. Explanació. Prèviament a la construcció s’aplanava el ferm, amb les pertinents obres d’explanació, desmunts i terraplenament que fossin necessàries. 

3. Delimitació del ferm. Després es delimitava l’amplada de la calçada mitjançant dos vorades paral·leles. 

4. Fonamentació. A l’espai entre les vorades es posava pedra en brut, creant així una capa de fonamentació sòlida i resistent. 

5. Capes intermèdies. Sobre aquesta fonamentació es posava un farciment de sorra o graves, en una o diverses capes de diferents mides, disminuint la mida del material conforme s’anava ascendint fins a la capa més superficial. Després del farcit de cada capa de material, es procedia al piconat de cadascuna d’elles. 

6. Capa de rodament. Finalment, es revestia la superfície de la calçada preferiblement amb còdols barrejats amb sorres, per formar la capa final de trànsit.

Relacionats amb les vies romanes hi havia diversos elements o instal·lacions per al confort de viatgers i transport de productes, com ara:

• Les mutationes: petites instal·lacions a la vora del camí per al descans dels viatgers i canvi de cavalls.
• Els miliarii: columnes de pedra, col·locades cada milla (1.481 metres), amb una inscripció, indicant qui ha pagat la construcció del camí, quantes milles queden per a la propera, etc.

En la pròpia calçada, cal distingir diverses parts o capes, com ara:

• Statumen:  grans blocs de pedra per facilitar el drenatge i crear una base sòlida a tota l’estructura.
• Rudus: capa o capes de còdols, que es col·locava sobre l’anterior.
• Nucleus: capa composada d’argila i pedra triturada, sòlida, però a la vegada flexible.
• Summa Crusta o Pavimentum: capa que es col·locava sobre el nucleus, que era el paviment o enllosat superior.

ACTIVITAT: PARTS D'UNA VIA ROMANA

III. Ilerda, la ciutat

ILERDA

Almenys des d'època romana l'emplaçament estratègic i les possibilitats defensives de l'actual Lleida la van fer propícia a ser la capital d'un ampli territori: situada en un encreuament de camins, amb el riu Segre com una important via de comunicació, des del Turó de la Seu Vella es domina tota la plana del Segrià. 
Malgrat això queda obscur el paper que tenia en el món ibèric, quan una extensa àrea de les valls del Segre i del Cinca estava habitada pel poble dels ilergets. La posició privilegiada de Lleida i la identificació amb el topònim llatí d'Ilerda han dut persistentment els historiadors a situar la Iltirta que apareix com a capital dels ilergets en les monedes ibèriques en el turó de la Seu Vella. Tanmateix, constatada la manca d'estructures ibèriques al llarg de totes les recerques arqueològiques al turó de la Seu, s'ha de posar en dubte aquesta identificació, i cal pensar, al contrari, que Ilerda va ser una fundació romana ex nouo.

Diverses fonts clàssiques es refereixen a Ilerda, en especial a propòsit de la batalla que s'hi va produir entre Cèsar i Pompeu (49 a.C.), descrita pel mateix Cèsar en el De bello ciuile. No obstant això, la ciutat romana, soterrada sota les construccions posteriors, tot just ha començat a sortir a la llum. De tota manera les estructures descobertes fins ara a diferents punts de la ciutat encara no permeten arribar a unes conclusions segures sobre el traçat urbà. La muralla abastaria tot el Turó de la Seu Vella i la part baixa fins a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola, amb una extensió total de 23 hectàrees.

La difícil topografia del nucli urbà, amb una part alta escarpada -molt poc coneguda- i una part baixa enclavada en el marge entre el promontori i els dos rius, va condicionar en gran mesura la seva estructura, allunyada per força dels cànons de les fundacions romanes.

El sector més dinàmic de la ciutat correspondria a l'extrem est de la ciutat, on s'eixamplava el terreny pla. Allà era on hi devia haver la cruïlla del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus, en la qual s’alçaven unes grans termes públiques bastides al segle II d.C., l’edifici més notable descobert fins a aquest moment i que, tal vegada, va mantenir la seva funció, d’una manera o altra, fins a la Lleida musulmana. Tot i això, el fòrum estaria situat, segons les hipòtesis formulades fins ara, cap a l’altre extrem de la ciutat, a prop del pont antic (potser a l'actual plaça de Sant Joan).

ACTIVITAT ILERDA, LA CIUTAT

IV. Gai Juli Cèsar

Gaius Iulius Caesar (12 de Juliol de 100 aC - 14 de març de 44 aC) va ser un general i polític romà que va crear els fonaments del futur sistema imperial romà al final de la República. Va vestir la toga, la corona i el ceptre d'un general triomfant i va utilitzar el títol d'imperator. Va ser cap de la religió de l'Estat (pontifex maximus), però sobretot tenia el comandament de tots els exèrcits, la qual cosa li proporcionava el control del poder.

Membre de la família patrícia dels Julii, descendents, segons la tradició, d'Ascani, fill d'Enees i nét de Venus, Cèsar va saber aprofitar aquesta vella llegenda per atribuir-se un nou estatus d’incipient semidivinitat. Més tard, després de la seva mort, seria accentuat i aprofitat de nou pel seu fill adoptiu Octavi August, que es va canviar el nom de Caius Octavius Thurinus per Caius Iulius Caesar Octavianus donant origen al significat de Cèsar com a emperador (derivat després en Kaiser i Tsar).

El 60 aC forma amb Pompeu i Cras el que es coneix com a Primer Triumvirat. Fou elegit cònsol el 59 aC i va obtenir el proconsolat de les províncies de les Gàl·lies.  La Guerra de les Gàl·lies, conquesta del país en set anys, li va reportar grans riqueses i un incontestable prestigi. Mort Cras en la guerra contra els parts i morta la seva filla Júlia, que estava casada amb Pompeu, les relacions entre Cèsar i Pompeu van empitjorar fins al punt d’esclatar una guerra civil entre ambdós, conflicte que va acabar amb la victòria de Cèsar i la mort de Pompeu. Va ser llavors que Cèsar començà a acumular càrrecs, fins al punt que va quedar investit del poder (Imperium) per temps il·limitat i sense compartir-lo. Diverses famílies senatorials sentien que Cèsar amenaçava les seves posicions. L'honor i el poder de Cèsar els feia témer que aquest volgués ser rex (rei), un títol que, com a republicans, odiaven. L'any 44 aC, un grup de senadors, entre ells Gai Cassi, Bucilià i Marc Juni Brutus, van conspirar per assassinar-lo. El 15 de març del 44 aC, quan Cèsar va entrar al Senat, el grup de conspiradors el va apunyalar. Cèsar va morir als peus de l’estàtua de Pompeu, el seu gran rival.

L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l’oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentarii:

Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit llibres, on fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix.

Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l’imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L’obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.

Aquestes obres no són formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii, nom que rebien les memòries oficials, un relat dels fets, pres dels testimonis directes, amb l’objectiu que serveixi per als historiadors futurs. Tanmateix Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no solament per la seva elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la matèria principal és bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i les tècniques militars-, hi ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments, més propis de la tradició historiogràfica. 

ACTIVITAT GAI JULI CÈSAR

V. Horaci

Quint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República al bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d'August, va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenes. A més d’una profunda amistat, Mecenes li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenes i va ser enterrat al seu costat.

Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls:

Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i escèptic d'Horaci fa que la crítica a la societat present en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini més la burla amable que no l’atac virulent. 

Epodes (Epodes): recull de 17 poemes, on hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques     de  tema amorós i al famós Beatus ille, un bucòlic cant a la vida retirada en el camp.

Odes (Carmina): aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres és sens dubte el cim de la poesia horaciana. Aconseguit ja el suport de Mecenas i l'èxit literari, Horaci perd del tot la intenció satírica. Se serveix dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot de poetes com Safo, Alceu i Anacreont. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s’inscriuria en un dels següents apartats:

(a) odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials       que va tenir.

(b) odes filosòfiques: tot i que també s’hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries -la felicitat es troba si hom renuncia a l’ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d’or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem).

                  (c) odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els       objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.

Epístoles (Epistulae): dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.

     A més cal esmentar el Cant Secular (Carmen Saeculare) un himne encomanat per August per ser cantat públicament.

ACTIVITAT HORACI

RUTA VIRTUAL PER ILERDA ROMANA

A continuació teniu el mapa de Lleida amb les parades de la ruta que seguireu. Passa el ratolí per sobre de la parada per veure'n el nom i clica per accedir-ne als continguts i activitats.

RUTA VIRTUAL. PARADA 1. El turó de la Seu Vella

Un despreniment produït l’any 1997 a les muralles de la Seu Vella, a l’esquerra de la Porta del Lleó, va propiciar la descoberta d’un tram de la muralla de l’època romana, d'entre els segles I i II aC. En aquella època, a la zona existia el barri de la Suda, que estava envoltat per muralles. Fins ara, aquestes restes eren una incògnita per als arqueòlegs, que havien començat recentment l’excavació en aquest punt en el marc de la segona fase de les obres d’arranjament de l’entorn de la Seu Vella.

La muralla romana, amb el temps, es va reemplaçar per una de nova d'època andalusí, s.X dC, en la qual es van tornar a utilitzar les pedres de l'antic mur. En el punt on s'ha localitzat al troballa, davant del Pla dels Gramàtics, ja es pot contemplar el cicle de construcció dels murs que envolten el recinte de la Seu Vella: la part romana, l'andalusí i la més moderna, del segle XIX.

L’any 2004 s’inicia la reforma de l’entorn de la plaça dels antics dipòsits d’aigua i les muralles properes. En aquesta intervenció apareix per primer cop a la ciutat un tram de la muralla romana anterior, per la datació dels materials, a l’obtenció per part d’Ilerda del status municipal (27-16 aC) i, segurament, un dels elements constructius que Cèsar va veure i descriure quan parla d’una ciutat encerclada per muralles i amb un pont sobre el riu Sicoris en el famós text relatiu a la batalla d’Ilerda del 49 aC.

El tram de muralla és localitzat a l’extrem sud-oest del turó, a pocs metres de la Porta del Lleó que tanca el recinte de la ciutadella. Es tracta, doncs, del millor lloc per tancar la ciutat o el turó pel costat occidental.
Només es va poder descobrir un tram de sis metres de llargada conservat a nivell de fonamentació. Té una amplada de 2,5 metres, amb cares vistes de grans blocs de pedra sorrenca irregulars sense treballar i un farciment de maçoneria compost de pedres més petites i argila.

Les restes aparegudes són protegides per una gran estructura de formigó que defineix un espai expositiu semiobert.

Resta arqueològica: fragment de muralla 

La defensa de les ciutats ha estat una de les principals preocupacions de les nostres passades generacions, ja que totes elles l’únic que volien era assegurar-se un bon futur, i no només dels seus habitants i les seves pertinences, sinó també de la seva cultura i forma de vida. Els romans van ser els que van perfeccionar els diferents mètodes de defensa a través de les muralles.

A Espanya tenim múltiples exemples, casi tots dels primers anys de dominació – s.I i s.II aC – i molts d’ells restaurats o remodelats, que són testimonis de la importància que aquestes edificacions tenien en el món romà. Amb la “Pax Augusta”, com és lògic, es reduïren les construccions de muralles, tornant a reactivar-se en el s.III per la pressió dels pobles bàrbars.

Generalment, consistien en dos paràmetres paral·lels de carreus (opus quadratum) de mida variable, i entre ells un farciment de morter, pedres i fins i tot de formigó romà. Aquestes parets exteriors, de vegades, tenien els carreus encoixinats, i estaven separats per 4 metres com a mínim, arribant fins als 10 metres, si es creia necessari.

A Espanya tenim una gran quantitat d’aquestes meravelloses muralles, i en destaquem les següents: muralla romana de Lucus Augusti (Lugo), muralla romana de Tarraco (Tarragona), muralla romana de Asturica Augusta (Astorga, Lleó), muralla romana de Termancia, muralla romana de Segobriga (Saelices, Cuenca), muralla romana de Barcino (Barcelona) i la muralla romana de Corduba (Còrdova).

ACTIVITAT MURALLES

RUTA VIRTUAL. PARADA 2. Auditori Enric Granados

Entre els anys 1984 i 1987 i amb motiu de la construcció de l'Auditori Municipal una gran excavació urbana va permetre documentar una seqüència molt amplia de la ciutat, aportant dades sobre la ciutat andalusí i medieval fins llavors desconegudes. Sota d'aquests nivells i molt afectat per les sitges andalusines va aparèixer un gran edifici d'època romana, del qual es va poder excavar una superfície aproximada de 800 m2.

Sembla que la construcció de l'edifici es pot situar a les acaballes del segle I d.C o primers anys del següent. Es tracta d'un sol edifici dividit en 27 espais de planta quadrada i rectangular, dos dels quals presenten dos pous d'aigua. El tipus d'obra utilitzada combina trams exclusivament construïts amb grans blocs rectangulars de pedra sorrenca lligats en sec - opus quadratum - i altres que utilitzen aquesta tècnica amb la utilització de maçoneria de pedra petita - opus incertum -. Els paviments de l'edifici són en la seva majoria de terra batuda i presenten diverses fosses excavades que acolliren fins a dotze enterraments infantils. Un altre aspecte interessant relacionat amb la construcció són les olles localitzades sota els murs o bé els angles de les habitacions contenint ous relacionats amb algun tipus de culte fundacional.

Les restes han quedat definitivament contextualitzades dins de la planta de la ciutat. Tots els indicis arqueològics (enterraments infantils, vaixella de cuina, figuretes pertanyents a un lararium i indumentària en os) semblen indicar que es tracta d'una domus urbana, les enormes dimensions de la qual són l'únic element que cal considerar com un fet excepcional.

Resta arqueològica: la domus urbana de l’antic Portal de Magdalena

La domus romana constava d'un sol pis o dos com a màxim. Tenia la planta rectangular i estava aïllada de l'exterior per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri, o pel peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts:

• L'entrada principal solia constar d'un vestíbul (vestibulum) en forma d'un petit espai arrecerat anterior a la porta (ostium o foris), la qual donava a un corredor anomenat fauces.
• L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura (compluvium) al mig que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja a l'impluvium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament és on hi havia la llar (focus), on es cuinava i menjava, però a les cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi sí que sol haver-hi una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als Lars (el larari o lararium) i la caixa de cabals.
• El tablinum estava situat al darrere de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
• Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri.
• Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior –com a cambra per al porter, dormitoris o menjadors– o bé donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae).
• Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior.

A partir del segle II aC, la domus sofreix una revolució, i s’afegeixen les següents parts:

•   El triclini (triclinium), el menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un.
• No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna (latrina). La latrina podia trobar-se a la mateixa cuina o bé annexa. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes particulars
• .El peristil (peristylum) era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen uns quants cubicula i altres habitacions.

ACTIVITAT DOMUS URBANA - 1

ACTIVITAT DOMUS URBANA - 2

RUTA VIRTUAL. PARADA 3. Carrer Cardenal Remolins (LES TERMES)

Al sector més dinàmic de la ciutat d’Ilerda, que correspondria a l’extrem est de la ciutat i on hi devia haver la cruïlla del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus, s’alçaven unes grans termes públiques construïdes a finals del segle I dC (època flàvia), l’edifici més notable descobert fins a aquest moment a Lleida i que, tal vegada, va mantenir la seva funció, d’una manera o altra, fins a la Lleida musulmana.

Efectivament, al carrer Remolins, sobre una superfície excavada de 950 m2, es van descobrir, entre el 1999 i el 2004, tot el cos de bany de les termes i part d’una piscina (natatio), pertanyent a la palestra. A l’oest d’aquest solar, i dins els límits de l’excavació del carrer Democràcia, concretament en el seu extrem oriental, s’ha documentat la façana oest del complex, el vestibulum i el tancament de l´apodyterium.

Es tracta d’unes termes d’uns 1800 m2 de superfície en dos espais: una palestra i un cos de bany. A l’oest del cos de bany hi havia una gran palestra de 625 m2, i a l’est, un espai o corredor rectangular on es disposarien els serveis (praefurnia, conduccions, etc), encara en procés d’excavació. Al nord, un gran apodyterium o basílica rectangular unia la façana oest del complex amb el frigidarium al temps que tancava pel nord la palestra.  A l’extrem nord-est i adossat al frigidarium, un espai de planta quadrada amb hipocaustum, encara en procés d’excavació, que podria pertànyer a una sudatio.

                             

Localitzades a la cantonada entre dos dels principals eixos viaris de la ciutat romana, a poca distància d’on hi havia el tancament sud-est de la ciutat, davant de l’antic curs del riu Noguerola, el seu emplaçament optimitzaria tant la captació i desguàs de les aigües com l’accés dels usuaris. El caràcter urbà de les termes ve confirmat, a més, per la presència, de fases d’ocupació anteriors que es remunten a època augusta, quan la ciutat obté la categoria de municipium.

Resta arqueològica: les termes

Les termes (del llatí thermae) eren edificis públics amb prestacions que avui en diríem higienico-sanitàries. Són les precursores de les modernes saunes, balnearis o spas i representaven un dels principals llocs de trobada a l'antiga Roma, és a dir, un lloc d'oci i de relació per a la societat romana, bàsicament, patrícia.

L'estructura interna típica de les termes era una successió de sales amb basses o piscinae a l'interior: el frigidarium, d'aigua freda, el  tepidarium, d'aigua tèbia, i el caldarium , d'aigua calenta. Els banys de vapor principals es trobaven al sudatorium, i consistien en el laconicum (bany de vapor) i l'assa sudatio (sauna seca).

La calefacció de l'aigua i de les dependències es duia a terme per mitjà de l'hipocaust. Aquest sistema consistia en un forn (praefurnium) que omplia de fum una zona intermèdia entre el sòl i el terra de les termes (suspensurae) anomenada area.

Seguint el recorregut més típic emprat en les termes romanes i iniciat en el caldari, els usuaris permetien l'obertura dels porus de la pell en les piscinae, permetent la sortida de la suor. A continuació, i després d'haver retirat l'excés en un labrum, s'untava la pell amb olis (unguenta) en una sala coneguda com elaeothaesinus. Finalment, el procés acabava amb la seva retirada mitjançant els anomenats strigula (estrígils), uns estris de forma corva i de mig tub que rascaven la pell per a retirar els olis. Aquest últim procés es podia dur a terme amb l'ajuda d'un esclau personal o bé un mateix si el seu nivell social no ho permetia. Després de la zona d'aigües calentes, el recorregut passava pel tepidari, on els porus es tancaven per acció de l'aigua tèbia. El procés d'higiene finalitzava en el frigidari, la zona d'aigües fredes.

Al voltant d'aquests espais principals n’hi havia altres d’accessoris:

•      L'apodyterium, el vestidor, on hom podia guardar les seves pertinences en una espècie de "guixetes" anomenades stabilitores.

•    La palestra o gimnàs per a l'exericici físic. Aquest, a diferència del grec, es duia a terme seguint el model de la preparació física militar. Els principals exercicis que es realitzaven eren els següents: cursus (cursa), hasta (llançament de javelina), lucta (lluita), discus (llançament de disc), pila (exercicis amb bosses plenes de pedra a la manera de "pilotes") i saltus (salt d'alçada o de llargària), entre d'altres.
•     La natatio (piscina a l'aire lliure per practicar la natació). 

ACTIVITAT TERMES