Gaius Iulius Caesar (12 de Juliol de 100 aC - 14 de març de 44 aC) va ser un general i polític romà
que va crear els fonaments del futur sistema imperial romà al final de la República. Va vestir la toga, la corona i el ceptre d'un general triomfant i va utilitzar
el títol d'imperator. Va ser cap de la religió de l'Estat (pontifex
maximus), però sobretot tenia el comandament de tots els exèrcits, la qual
cosa li proporcionava el control del poder.
Membre de la família patrícia
dels Julii, descendents, segons la
tradició, d'Ascani, fill d'Enees i nét de Venus,
Cèsar va saber aprofitar aquesta vella llegenda per atribuir-se un nou estatus d’incipient
semidivinitat. Més tard, després de la seva mort, seria accentuat i aprofitat
de nou pel seu fill adoptiu Octavi
August, que es va canviar el nom de Caius Octavius Thurinus per Caius Iulius
Caesar Octavianus donant origen al significat de Cèsar com a emperador (derivat
després en Kaiser i Tsar).
El 60 aC forma amb Pompeu i
Cras el que es coneix com a Primer Triumvirat. Fou elegit cònsol el 59 aC i va
obtenir el proconsolat de les províncies de les Gàl·lies. La Guerra de les Gàl·lies, conquesta del país
en set anys, li va reportar grans riqueses i un incontestable prestigi. Mort
Cras en la guerra contra els parts i morta la seva filla Júlia, que estava
casada amb Pompeu, les relacions entre Cèsar i Pompeu van empitjorar fins al
punt d’esclatar una guerra civil entre ambdós, conflicte que va acabar amb la
victòria de Cèsar i la mort de Pompeu. Va ser llavors que Cèsar començà a
acumular càrrecs, fins al punt que va quedar investit del poder (Imperium)
per temps il·limitat i sense compartir-lo. Diverses famílies senatorials
sentien que Cèsar amenaçava les seves posicions. L'honor i el poder de Cèsar
els feia témer que aquest volgués ser rex (rei),
un títol que, com a republicans, odiaven. L'any 44
aC, un grup de senadors, entre ells Gai Cassi, Bucilià i Marc
Juni Brutus, van conspirar per assassinar-lo. El 15
de març del 44
aC, quan Cèsar va entrar al Senat, el grup de conspiradors el va apunyalar.
Cèsar va morir als peus de l’estàtua de Pompeu, el seu gran rival.
L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la
varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que
va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l’oratòria
i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com
a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i
la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentarii:
Guerra
de les Gàl·lies (De bello Gallico):
narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a . C.) en vuit llibres, on fa una breu
descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics
i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta
general gal·la de Vercingetòrix.
Guerra
civil
(De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i
el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a . C.) en diversos llocs de
l’imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la
persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L’obra es considera
no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord
d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus
partidaris.
Aquestes obres no són
formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii,
nom que rebien les memòries oficials, un relat dels fets, pres dels testimonis
directes, amb l’objectiu que serveixi per als historiadors futurs. Tanmateix
Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no solament per la seva
elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la
matèria principal és bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i
les tècniques militars-, hi ha, a més, digressions geogràfiques i
etnogràfiques, reflexions anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments,
més propis de la tradició historiogràfica.
