RUTA VIRTUAL. PARADA 6. Carrer La Palma

Resta arqueològica: Epigrafia Làpida Afrània Crhocale

Un dels detalls urbans més antics i interessants que podem gaudir caminant per Lleida és la làpida que hi ha al número 19 del carrer la Palma, a l’altura del primer pis, per sobre de dues finestres tardogòtiques d’una façana monumental.

La làpida ens recorda una de les dones que habitaren Ilerda durant el segle I, la qual pels seus mèrits aconseguí superar la seva condició d’esclava del seu senyor Luci.

Aquesta lliberta es deia Afrània Crhocale i la inscripció que està encastada a la casa del carrer de la Palma fou feta per guardar la seva memòria, cosa que veritablement ha estat aconseguida, ja que 1.900 anys després estem parlant encara d'ella. Tanmateix, no coneixem res més d’aquella senyora i sabem de la seva existència gràcies a un homenot del nostre renaixement, el qual entusiasmat per les coses romanes va posar aquella inscripció llatina a la façana de la seva casa, bastida al segle XVI i que esdevé la més interessant de totes les que ara es conserven al carrer de la Palma; era l'Onofre Cerveró.

   

• Tipus d’inscipció: funerària
• Patró: Lucius Afranius
• Segle: I dC

La inscripció diu:            AFRANIA

                                           L·L

                                   CROCAL·LE

                                             S

L’última S s’ha de prendre com a inicial de SIBI. S’observa una error del gravador, que a la tercera línia va alterar l’ordre de les lletres HR, i va escriure CRHO en lloc de CHRO. La inscripció diu així: Afrania Chrocale, lliberta de Luci, es va fer aquest sepulcre per a ella mateixa. La lliberta seria grega, ja que Chrocale és un cognomen grec, que significa “de color safrà”.

Tema. Les inscripcions

L' epigrafia és una ciència autònoma i alhora auxiliar de la història, la finalitat de la qual és el desxiframent, lectura i interpretació de les inscripcions. A més a més, pot dividir-se en set seccions diferents segons el contingut o objecte de les inscripcions:

1.     Inscripcions religioses, que s’ofereixen i dediquen a les divinitats paganes, o a Déu i els sants cristians; quan són el resultat d’alguna promesa es denominen votives.

2.     Jurídiques o legals, que contenen lleis, edictes, decrets o epístoles oficials.

3.     Públiques o monumentals que es graven en construccions de caràcter públic i oficial, per exemple edificis, arcs de triomf, ponts, temples, etc. expressant amb freqüència els seus autors o el motiu i data de la seua construcció.

4.    Històriques: generalment commemoren fets importants.

5.     Honorífiques, dedicades a honrar la memòria d'un personatge distingit.

6.    Funeràries o sepulcrals, són epitafis que recorden la mort i assenyalen el lloc de soterrament d'algú.

7.     Menors, anomenades en general instrumenta domestica: sobre objectes d'ús comú, com els fets de ceràmica, vidre, ivori, etc.

Tema. Les classes socials. Lliberts, lliures i esclaus

A la Roma antiga, la població es dividia en classes socials. La societat romana original (començaments de la República) es fonamentava en dues classes socials: una aristocràcia de propietaris (patricii, patricis) i una classe popular que lluitava per aconseguir drets (plebs, plebeus). L’economia es basava en el sistema de producció esclavista, on la majoria dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus on es comerciava amb ells com si fossin simples mercaderies.

Així doncs, dins de la classe popular, podíem trobar:

•  Plebeus: lliures, però sense la condició de ciutadans; per tant no tenien els drets dels patricis ni participaven en la vida política de la ciutat.
• Clients: persones jurídicament lligades als patricis, lliures, però amb un vincle especial amb un senyor (patronus), a qui professaven respecte i veneració; a canvi, en rebien el nom gentilici i protecció.
• Lliberts: persones, que havent estat esclaves, havien aconseguit la llibertat.
• Esclaus (servi): no tenien drets i eren possessió dels seus amos. L’esclavisme era tota una institució social a Roma, però en realitat  no era res més que la classe social més baixa. I com tota classe, també era possible ascendir a vegades comprant la pròpia llibertat, o simplement pel desig exprés de l’amo que es formalitzava amb l'acte de manumissió. 

Tema. Els noms de les dones

Els ciutadans romans gaudien del ius trium nominum o dret a usar tres noms. Ara bé, les dones, tot i ser ciutadanes no tenien aquest dret.

Nascut en una gens, el nen romà havia d’esperar al novè dia per ser admès com a membre del clan, període degut a l'alt índex de mortalitat infantil en el món romà antic (cf. el nostre codi civil, que a l’art. 30 disposa un període de 24 hores). Aquest dia se celebra una triple cerimònia davant la llar familiar en honor a la deessa Nundina: primer, el paterfamilias, per reconèixer-lo, recull el nen prèviament col·locat a terra; a continuació li talla les restes del cordó umbilical que, simbòlicament, el mantenia unit a la mare, i el purifica (dies lustricus); finalment, li imposa els tres noms.

Des de l'era republicana i durant tota l'era imperial, el nom a l'antiga Roma per a un ciutadà masculí constava de tres noms (tria nomina): praenomen (nom posat, equivalent al nostre nom de pila), nomen (gentile) (nom de la gens o clan familiar) i el cognomen (nom de la línia familiar dins la gens, originalment descriptiu d'alguna característica de l'individu que l'iniciava). El nomen, i més tard el cognomen, foren virtualment hereditaris. Quan el cognomen esdevingué hereditari i perdé per tant el caràcter descriptiu que tenia, aparegué darrere seu l'agnomen (motiu o mal nom), el qual era distintiu i no necessàriament hereditari, tret que els pares ho volguessin així.

La dona és discriminada ja des del naixement, ja que la purificació de la nena romana no se celebra el novè dia, sinó el vuitè i, mentre cada nen mascle té un genius propi i exclusiu, les nenes són assistides per la deessa Juno, que és la mateixa per a totes. A més, la dona només rep el PRAENOMEN i el NOMEN; no gaudeix del ius trium nominum, degut essencialment a que ella mai serà cap de família (gens).

Les dones no disposaven de cognomen ni d'agnomen i se les anomenava feminitzant el nomen del pare (per exemple, la filla de Gai Juli Cèsar fou Júlia). Quan era precís especificar més la identificació, durant l'era republicana inicial s'hi afegia l'ordinal que ocupava entre les germanes (per exemple: Júlia Prima, Júlia Secunda o Júlia Tertia) o bé, si només sobrevivien dues germanes, també s'utilitzava la fórmula Maior o Minor. Al final de l'era republicana i durant l'era imperial, en canvi, s'afegí al nomen feminitzat del pare el cas genitiu del cognomen del pare (i si el pare no en tenia, del nomen) o bé el del marit (per exemple, a la filla de Cèsar se l'anomenaria Júlia Caesaris). Durant l'era imperial, les dones anaren heretant el cognomen patern, si bé feminitzat (per exemple: Lívia Drusilla, filla de Marc Livi Drus).

Tema. El culte als morts:  tipus d’enterraments

Sobre la vida d’ultratomba, els romans tenien unes creences que coincidien en gran part amb les dels grecs.

Fins al segle II de la nostra era, en què es va generalitzar la inhumació dels cadàvers, la forma d’enterrament més usual era la incineració. De fet, les dues formes coexistien, però generalment la inhumació estava reservada a la gent pobra i els esclaus, mentre que la incineració estava reservada als membres de famílies nobles o benestants.

Incineració i inhumació

Les tombes més luxoses eren sepulcres monumentals, o mausoleus en forma de temple o de torre o de casa. Les tombes més modestes eren les fosses comunes, les individuals i els columbaris.

A sobre de les fosses individuals podia haver diversos tipus de monuments funeraris:

• un deixant o una pedra amb el nom del difunt;
• un pedestal amb la dedicatòria corresponent;
• una ara a l'interior del qual guardava l'urna funerària;
• una copa de pedra en forma de bagul o feta de teules cobertes de morter imitant la mateixa forma. De vegades, un forat a l'exterior del sepulcre comunicava amb la cavitat interior i s'utilitzava per fer ofrenes que simbòlicament consumia el difunt.

Els columbaris eren criptes excavades a la pedra viva, o construïdes d'obra, a l'interior hi havia nínxols o fornícules semblants als nius d'un colomar. Aquí es posaven les urnes cineràries.

A més a més, existien formes d’enterrament més modestes i senzilles, com per exemple, les caixes fetes amb lloses de pissarra, amb teules usades o amb àmfores reutilitzades

• Els enterraments fets amb teules formaven una caixa de secció triangular.
• Les tegulae, o teules planes amb les vores aixecats, estaven unides mitjançant imbrices, o teules acanalades, per evitar filtracions per les juntures de les teules planes. 
• Les sepultures fetes amb àmfores, a les quals se'ls trencava el coll, eren usades especialment per als cadàvers de nens. Si s'empraven per guardar les restes d'adults, havien de incrustar diverses d'elles, unes amb altres, fins a aconseguir la longitud necessària del cadàver que calia sepultar. 

ACTIVITAT INSCRIPCIONS EPIGRAFIQUES

ACTIVITAT SEPULTURES ROMANES