Els orígens de la ciutat de Lleida es remunten a l’època ibèrica, quan exercí les funcions de capital de la tribu dels ilergetes sota el nom de Iltirta. El primer document que conté la denominació “ilerdenses” és el bronze d’Àscoli (89 aC), cosa que fa pensar que, al menys a partir de l’any 89 aC, la ciutat adoptà el nom de Ilerda.
Lleida va portar el nom d'Ilerda durant tot el període romà.
Ilerda, que estava estratègicament situada en un turó a la vora del riu Sicoris (Segre), fou protagonista de dos esdeveniments històrics cabdals: - la denominada Guerra sertoriana (70 aC),
- i més tard (el 49 aC) la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, de la qual fou escenari important.
Pel que fa a aquest últim episodi bèl·lic, Ilerda fou elegida pels llegats de Pompeu, Afranius i Petreius, com a base per la seva defensa d'Hispània el 49 aC, on tenien cinc legions. Ilerda fou assetjada per Cèsar, que va narrar el setge personalment en un document rellevant tant per a la història militar com per a la història de la literatura (De bello ciuili). La ciutat es va rendir i Afranius i Petreius van quedar lliures per la generositat de Cèsar, segons la seva versió.
La fundació de la ciutat probablement s'ha de situar a l'inici del segle I aC. Més tard, a l'època d'August va obtenir el títol de municipium i va ser monumentalitzada. Ilerda, que pertanyia al districte judicial (conuentum) de Caesaraugusta, l'actual Saragossa, era una ciutat de pas entre la costa i l'interior de la península, situada a la via del Nord.
