Resta arqueològica: Epigrafia Làpida Afrània Crhocale
Un
dels detalls urbans més antics i interessants que podem gaudir caminant per
Lleida és la làpida que hi ha al número 19 del carrer la Palma, a l’altura del
primer pis, per sobre de dues finestres tardogòtiques d’una façana monumental.
La làpida ens recorda una de
les dones que habitaren Ilerda durant el segle I, la qual pels seus mèrits
aconseguí superar la seva condició d’esclava del seu senyor Luci.
Aquesta lliberta es deia
Afrània Crhocale i la inscripció que està encastada a la casa del carrer de la
Palma fou feta per guardar la seva memòria, cosa que veritablement ha estat
aconseguida, ja que 1.900 anys després estem parlant encara d'ella. Tanmateix,
no coneixem res més d’aquella senyora i sabem de la seva existència gràcies a
un homenot del nostre renaixement, el qual entusiasmat per les coses romanes va
posar aquella inscripció llatina a la façana de la seva casa, bastida al segle
XVI i que esdevé la més interessant de totes les que ara es conserven al carrer
de la Palma; era l'Onofre Cerveró.
- Tipus d’inscipció: funerària
- Patró: Lucius Afranius
- Segle: I dC
La inscripció diu: AFRANIA
L’última S s’ha de prendre com a inicial de SIBI. S’observa una
error del gravador, que a la tercera línia va alterar l’ordre de les lletres
HR, i va escriure CRHO en lloc de CHRO. La inscripció diu així: Afrania
Chrocale, lliberta de Luci, es va fer aquest sepulcre per a ella mateixa. La lliberta seria grega, ja que
Chrocale és un cognomen grec, que
significa “de color safrà”.
L' epigrafia és una ciència autònoma
i alhora auxiliar de la història, la finalitat de la qual és el
desxiframent, lectura i interpretació de les inscripcions. A més a més, pot
dividir-se en set seccions diferents segons el contingut o objecte de les
inscripcions:
1. Inscripcions
religioses, que s’ofereixen i dediquen a les divinitats
paganes, o a Déu i els sants cristians; quan són el resultat d’alguna promesa
es denominen votives.
2.
Jurídiques o legals, que contenen lleis, edictes, decrets o
epístoles oficials.
3.
Públiques o monumentals que es graven en construccions de caràcter públic i
oficial, per exemple edificis, arcs de triomf, ponts, temples, etc. expressant
amb freqüència els seus autors o el motiu i data de la seua construcció.
4.
Històriques: generalment commemoren fets importants.
5.
Honorífiques, dedicades a honrar la memòria d'un personatge
distingit.
6.
Funeràries o sepulcrals, són epitafis que recorden la mort i assenyalen el lloc de soterrament
d'algú.
7.
Menors, anomenades en general instrumenta domestica: sobre
objectes d'ús comú, com els fets de ceràmica, vidre, ivori, etc.
Tema. Les classes socials. Lliberts, lliures i
esclaus
A la Roma antiga, la població es dividia en
classes socials. La
societat romana original (començaments de la República) es fonamentava en dues classes
socials: una aristocràcia de propietaris (patricii,
patricis) i una classe popular que lluitava per aconseguir drets (plebs, plebeus). L’economia es basava en
el sistema de producció esclavista, on la majoria dels esclaus eren presoners
de guerra. Existien mercats d’esclaus on es comerciava amb ells
com si fossin simples mercaderies.
Així
doncs, dins de la classe popular, podíem trobar:
- Plebeus: lliures, però sense la
condició de ciutadans; per tant no tenien els drets dels patricis ni
participaven en la vida política de la ciutat.
- Clients: persones jurídicament lligades als
patricis, lliures, però amb un vincle especial amb un senyor (patronus), a qui
professaven respecte i veneració; a canvi, en rebien el nom gentilici i
protecció.
- Lliberts: persones,
que havent estat esclaves, havien aconseguit la llibertat.
- Esclaus
(servi): no tenien drets i eren
possessió dels seus amos. L’esclavisme era
tota una institució social a Roma, però en
realitat no era res més que la classe
social més baixa. I
com tota classe, també era possible ascendir a vegades comprant la pròpia
llibertat, o simplement pel desig exprés de l’amo que es formalitzava amb
l'acte de manumissió.
Tema. Els noms de les dones
Els ciutadans romans gaudien del ius trium nominum o dret a usar tres noms. Ara bé, les dones, tot i
ser ciutadanes no tenien aquest dret.
Nascut en una gens, el
nen romà havia d’esperar al novè dia per ser admès com a membre del clan,
període degut a l'alt índex de mortalitat infantil en el món romà antic (cf. el nostre codi civil, que a l’art.
30 disposa un període de 24 hores). Aquest dia se celebra una triple cerimònia
davant la llar familiar en honor a la deessa Nundina: primer, el paterfamilias, per reconèixer-lo, recull
el nen prèviament col·locat a terra; a continuació li talla les restes del
cordó umbilical que, simbòlicament, el mantenia unit a la mare, i el purifica (dies lustricus); finalment, li imposa
els tres noms.
Des de l'era republicana i durant tota l'era
imperial, el nom a l'antiga
Roma per a un ciutadà masculí
constava de tres noms (tria nomina): praenomen (nom posat, equivalent al
nostre nom de pila), nomen (gentile) (nom de la gens o
clan familiar) i el cognomen (nom
de la línia familiar dins la gens,
originalment descriptiu d'alguna característica de l'individu que l'iniciava). El nomen,
i més tard el cognomen,
foren virtualment hereditaris. Quan el cognomen esdevingué
hereditari i perdé per tant el caràcter descriptiu que tenia, aparegué darrere
seu l'agnomen (motiu o mal nom), el qual era
distintiu i no necessàriament hereditari, tret que els pares ho volguessin
així.
La dona és discriminada ja des del naixement, ja que la
purificació de la nena romana no se celebra el novè dia, sinó el vuitè i,
mentre cada nen mascle té un genius
propi i exclusiu, les nenes són assistides per la deessa Juno, que és la
mateixa per a totes. A més, la dona només rep el PRAENOMEN i el NOMEN; no
gaudeix del ius trium nominum, degut
essencialment a que ella mai serà cap de família (gens).
Les dones no disposaven de cognomen
ni d'agnomen i se les
anomenava feminitzant el nomen del pare (per exemple, la filla de Gai
Juli Cèsar fou Júlia). Quan era precís especificar més la identificació, durant
l'era republicana inicial s'hi afegia l'ordinal que ocupava entre les germanes
(per exemple: Júlia Prima, Júlia Secunda o Júlia Tertia) o bé, si només
sobrevivien dues germanes, també s'utilitzava la fórmula Maior o Minor.
Al final de l'era republicana i durant l'era imperial, en canvi, s'afegí al nomen feminitzat del pare el cas genitiu del cognomen del pare (i si el pare no en tenia,
del nomen) o bé el del marit (per exemple, a la filla de Cèsar se l'anomenaria
Júlia Caesaris). Durant l'era imperial, les dones anaren heretant el cognomen
patern, si bé feminitzat (per exemple: Lívia Drusilla, filla de Marc Livi
Drus).
Tema. El culte als morts: tipus d’enterraments
Sobre la vida d’ultratomba, els romans tenien unes creences que coincidien en
gran part amb les dels grecs.
Fins al segle II de la nostra
era, en què es va generalitzar la inhumació dels cadàvers, la forma
d’enterrament més usual era la incineració. De fet, les dues formes coexistien,
però generalment la inhumació estava reservada a la gent pobra i els esclaus,
mentre que la incineració estava reservada als membres de famílies nobles o benestants.
Incineració i inhumació
Les tombes més luxoses eren sepulcres monumentals, o mausoleus en forma de
temple o de torre o de casa. Les tombes més modestes eren les fosses comunes,
les individuals i els columbaris.
A sobre de
les fosses individuals podia haver diversos tipus de monuments funeraris:
- un deixant o una pedra amb el nom del difunt;
- un pedestal amb la dedicatòria corresponent;
- una ara a l'interior del qual guardava l'urna funerària;
- una copa de
pedra en forma de bagul o feta de teules cobertes de morter imitant la mateixa
forma. De vegades, un forat a l'exterior del sepulcre comunicava amb la
cavitat interior i s'utilitzava per fer ofrenes que simbòlicament consumia el
difunt.
Els
columbaris eren criptes excavades a la pedra viva, o construïdes d'obra, a
l'interior hi havia nínxols o fornícules semblants als nius d'un
colomar. Aquí es posaven les urnes cineràries.
A més a més,
existien formes d’enterrament més modestes i senzilles, com per exemple, les
caixes fetes amb lloses de pissarra, amb teules usades o amb àmfores
reutilitzades
- Els
enterraments fets amb teules formaven una caixa de secció triangular.
- Les tegulae, o teules planes amb les vores
aixecats, estaven unides mitjançant imbrices, o teules acanalades, per evitar
filtracions per les juntures de les teules planes.
- Les
sepultures fetes amb àmfores, a les quals se'ls trencava el coll, eren usades
especialment per als cadàvers de nens. Si s'empraven per guardar les
restes d'adults, havien de incrustar diverses d'elles, unes amb altres, fins a
aconseguir la longitud necessària del cadàver que calia sepultar.
ACTIVITAT INSCRIPCIONS EPIGRAFIQUES
ACTIVITAT SEPULTURES ROMANES
L’any 2004 s’inicia la
reforma de l’entorn de la plaça dels antics dipòsits d’aigua i les muralles
properes. En aquesta intervenció apareix per primer cop a la ciutat un tram de la muralla romana anterior,
per la datació dels materials, a l’obtenció per part d’Ilerda del status
municipal (27-
